Primers auxilis: Text instructiu

Recomanació de llibres

Títol: El llibre màgic dels monstres
Autor: Thomas Brezina
Col·lecció: Els Meus Monstres
Editorial: Cruïlla
Any: 2007

El llibre:
Aquest llibre és com una edició especial de la col·lecció especial de la col·lecció "Els Meus Monstres". Aquests llibres són semblants als de La Penya dels Tigres. L'autor es el mateix. La diferència és que els de La Penya són de misteri i aquests són de terror. Bueno, la veritat és que no fan por, però les històries són interessants. Tots els llibres d'aquesta col·lecció són històries d'unes 100-200 pàg., però com he dit abans, aquest és una mena d'edició especial. Hi conté: "13 Aventures esglaiadores", són com les històries dels llibres normals, prò més curtes; "13 Històries reals de fantasmes", relats de menys d'una pàg., ón se suposa que hi explica alguna història real de fantasmes i esperits, però es nota que són totalment falses; i "13 Trucs terrorífics", això està bé, són com bromes o trucs que es poden fer a casa per espantar a la gent.

Resum:
En Max té uns amics monstres, i aquests li regalen un llibre pel seu aniversari. Quan en Max el llegeix s'enadona que és màgic: hi apareixen varies històries, que quan el noi les llegeix, ell es fica dins d'aquestes i n'és el protagonista.

Opinió personal:
El llibre m'el van comprar els meus pares per a Sant Jordi.
A mi, personalment, em va agradar, i ho recomanaria a aquelles persones que els agradi els relats de misteri, més que de terror. És n llibre molt interessant, entretingut i divertit.

Ruta Medieval per Barcelona

El passat dimarts dia 1 de febrer, els alumnes de 2on d’ESO de l’INS Júlia Minguell vam anar a fer una ruta medieval per barri antic de Barcelona, a visitar el museu d’història de la ciutat, i diferents edificis i monuments històrics de l’època romana i medieval.

Al Museu d’Història de Barcelona, vam conèixer a una guia bastant simpàtica, i ens va explicar coses sobre els romans: com vivien, les seves costums, etc.

Una de les coses més interessants de museu va ser una maqueta de fusta de Barcelona, que just a sobre tenia un projector. La guia, amb una pantalla tàctil, seleccionava llocs importants, edificis, monuments, etc. Per exemple: “Ara veureu la muralla...”, i s’il·luminava, o “La Catedral de Santa Maria del Mar”, i s’il·luminava a la maqueta en 3D. Vam veure com la ciutat s’ampliava a mesura que la gent anava arribant, i com que no cabien dins la muralla, van instal·lar-se fora, i van haver de construir una més gran per bordejar la ciutat completa.

També ens va explicar que, l’actual museu, a l’edat medieval era un palau per als comptes, i es va anar ampliant a mesura que l’anaven conquistant. A més ens va explicar com vivien els romans i les seves costums, per exemple que les dones eren considerades sers molt inferiors, respecte als homes i els nens. O les diferents classes socials: alta o rica, els reis, comptes, etc; la mitjana, la de tota la població i la de les dones, tot i que fossin filles o dones de comptes; i la baixa, la dels esclaus i els malalts de lepra, la malaltia més temuda de l’època. Per tractar aquesta malaltia, la lepra, hi havia un hospital específic, a l’actual barri del Raval, allunyat de la resta de la població, perquè es creia que la lepra era contagiosa, tot i que no ho és.

Després vam veure una capella petita, que formava part del mateix museu, i que s’accedia des de dins d’aquest.

Més tard, encara amb la guia, vam visitar la catedral de Santa Maria del Mar. Ens van explicar, per fora, que fa temps es va enderrocar una part, i la van reconstruir, afegint-li el gran finestral frontal, de l’estil gòtic floral. Per cert, l’estil general d’aquesta catedral és gótic, i ho podem diferenciar fàcilment observant els arcs, que acaben en punta. 

Els arcs de l’estil arquitectònic romà acaben en punta, com els de la capella anterior. Per dins, ens van explicar que les vidrieres no eren les originals, sinó que van fer unes de noves quan part de la catedral va caure. Una de les característiques inusuals de l’abscís, és que s’hi pot passar per darrere, és a dir, a diferència d’altres, que estan enganxats al fons de l’església, aquest està, diguem, al mig, amb passadissos per totes bandes.

Ens vam acomiadar de la guia i anàrem a visitar pel nostre compte la Plaça Sant Jaume i la Plaça de la Catedral, apart de recórrer els carrers antics de la ciutat. A la plaça Sant Jaume hi havia L’ajuntament de Barcelona, i just a davant, l’edifici de la Generalitat, tots  dos de l’època romànica i amb uns signes que els diferenciava: els escuts.

Vam visitar alguns carres del l’antiga Barcelona, entre ells el més estret de la ciutat. Molts d’aquests tenien noms de “coses”: Carrer de la Fruita, Carrer de l’Ensenyança, etc.

A la plaça de la catedral no vam veure gran cosa, ja que aquesta estava en obres. Però la vam observar per fora. Era molt gran i bonica.

Bé, dons això va ser tot, a mi personalment em va agradar bastant, aquesta sortida.

Daniel Valero Caro 2n D

El racó preferit del meu cos: Els ulls

El racó preferit del meu cos són els ulls. No pas per dins, ja que tinc problemes de miopia i astigmatisme, i sense ulleres no veig gens bé.

M’agraden per fora. Són de color marró fosc, bastant fosc.

Quan porto les ulleres posades, quasi no se’m noten, però quan me les trec, sí, i sobretot si porto les lents de contacte (lentilles) tinc els ulls negres i molt lluents. Molta gent em diu (sobretot familiars i amics de familiars) que les ulleres no em deixen lluir “aquests ulls tan bonics que tinc”, i sobretot les pestanyes, que ara parlaré d’elles.

Les meves pestanyes són molt llargues, i de vegades, si les tinc mullades i em poso les ulleres, mullo els vidres.

Quan tingui 18 anys, ja seré major d’edat i m’operaré de la vista, per no haver de portar les ulleres. Ara també hi ha una manera de no portar-les: les lentilles. Jo en tinc, i me les poso de tant en tant, el problema és que em fa mandra posar-me-les.

Malgrat tot això, em conformo amb el que tinc. M’agraden els meus ulls.

El meu nom

Hola, em dic Daniel Valero Caro. Aquest nom me’l van posar els meus pares perquè van voler. També pensaven de posar-me Nicolas, però es van decidr per Daniel. Nicolas no m’agrada molt, però si que m’agrada Nico, crec que em quedaria bé.

Tots els meus familiars (pares, avis, tiets, cosins, etc.) em diuen el meu nom complet, però els meus amics sempre em diuen Dani. A mi m’agrada que em diguin així, els amics, però els familiars, si ara de cop comencessin a dir-me Dani, se’m faria estrany.

Potser ja heu escoltat alguna vegada això de Danitus. Ho explico: és una mena de mot que jo mateix vaig inventar-me. No és que sustituexi al meu nom. Per exemple, sempre l’utilitzo per posar de nom als videjocs o com a nom d’usuari d’alguna pàgina web. De fet, el meu e-mail és “danitus97.f1”. Tot va començar quan, de petit, el meu pare i jo jugàvem a un joc de “marcianets” de l’ordinador, i als rècords sempre posàvem noms divertits. Dels meus, el que més m’agradava dels que vaig inventar va ser Danitus, i des d’aleshores sempre l’utilitzo.

Segons els llocs on he buscat, Daniel és un nom d'origen hebreu "Dan-i-El", i el seu significat és "Aquell que Déu és el seu jutge" o “Justícia de Déu”.

Hi ha diversos sants per al meu nom:

- Daniel el Profeta se celebra el 21 de juliol,

- Sant Daniel, màrtir el 3 gener, 16 febrer, 10 juliol i 10 octubre;

- Sant Daniel, estilita l'11 desembre.

- Sant Daniel Brottier, prevere, el 28 febrer.

Deu moments de felicitat

1. Em desperto al cap de setmana, pujo la persiana de la meva habitació i veig el dia assolejat que tinc per davant, lliure per fer el que vulgui.

2. Arribo a casa a l’hora de menjar i veig que m’han preparat el meu plat favorit.

3. Desprès de tot un dia d’escola, arribo esgotat a casa meva i m’assec al sofà tranquil·lament a descansar.

4. Estic tota la tarda fent deures i... per fi els acabo!

5. Tinc un examen molt important, l’acabo i em quedo tranquil.

6. M’entreguen un examen i veig que tinc bona nota.

7. Quan estic amb els meus amics. Parlem i riem, tot fent bromes i explicant acudits.

8. És divendres al migdia. Estic a l’institut una mica avorrit i cansat, i toca el timbre per anar-nos a casa.

9. Quan s’acosta el dia d’una excursió, o les vacances.

10. Quan porto molts deies sense veure als meus amics, i per fi els veig.